Dins un somni

Vaig somiar
que les paraules m'estimaven,
venien a mi convertides en petons:
suaus, nocturns, de llum, de vent
venien cantant, jugant,
s'arrossegaven per la pell.
Eren com amants
que em regalaven sons llunyants,
fragants, bategants, irreals.
Em deixaven jugar tant,
que em vaig creure que estava creant,
allà, al meu món particular.
Vaig intentar modelar encanteris en el temps,
passions en el no res,
colors inexistents,
castells en el vent.
I les vaig deixar anar,
que morissin allà
on volguessin anar a parar.
Ara trepitjo un bosc
de paraules com fulles mortes
de tots colors,
i em pregunto:
s'ha acabat el somiar?.

Sense títol

Fang ressec modelat,

així és com el temps

que ens empeny

al final ens haurà deixat.

...................i tots tenim

gests com símbols marcats,

avisos d'allò que és penat,

emprentes curioses

que la vida ens ha regalat.

La memòria de la pell

sovint ens retorna al passat

i ens hi deixa un segell

d'allò que, amagat,

és encara més bell.

....................i tots vivim

instants recordats,

canviats,

recreats.

És per això que escric:

per no perdre'm en la negra nit.

Sol

T'intueixo, encès quan t'amagues,

dolç encant quan la nit cavalques,

i tan tendre en la llunyania

que fins i tot la foscor et somia.

Ets etern en el teu moment efimer,

radiant i extens abraç de foc

dónes pas a les tenebres poc a poc,

però a la meva pell dorm el teu record.

El teu record és potser inventat,

anhel de guspires de foc roent

en dies foscos d'hivern glaçat,

només endolcits per la carícia del vent.

Escalfor

Arbre verd....

que deixes el blau cendrós

per besar l'altre blau més intens,

allà on només el desig existeix.

I enmig dels dos móns,

l'escalfor,

que és allò que els uneix.

Daurats matisos de pells,

carícies de fulles lleugeres,

mogudes amb cura pel vent.

....l'escalfor,

que és allò que els tenyeix

de desig cremat,

de daurat foc intens.

....l'escalfor,

que busca frescor

on els ulls del cel

li fan un petó.

Moment infernal

Mentre queia, m'ha abraçat l'arc de sant martí.....
sense dubtar ha deixat el cel per baixar a l'abisme amb mi.

M'ha acompanyat quan la foscor em tallava el moviment,
allà suspesa entre suors de fred i atordiment.


M'ha bressolat com una veu que des de lluny em donava seguretat
i m'ha rescatat malgrat jo no li feia cap cas.


Teranyines de foscor m'envoltaven la pell;
trencades pel tacte dels colors me'n he pogut desfer,
i poc a poc, he renascut al moviment...suaument.