Va arribar-hi a la tarda, quan el sol crema les pedres i les torna regalims d'or que llisquen fins al mar.
L'home que la va atendre vestia de negre i l'ataronjada lluentor del sol li banyava la fosca pell tan com tenyia l'aigua del mar.
La dona, grisa tota ella, cansada i amb els turmells inflats, tirà la pesada bossa al terra, sacsejant l'espatlla adolorida i es deixà caure al costat de la reixa que li barrava el pas. Es quedà mirant el mar, el sol ja baix, i després es girà d'esquena a l'aigua.
L'home fosc se li atansà, els ulls brillants en un parany de rialla i li començà a parlar: feia poc que havia tornat -massa anys fora d'allà-, deixant lluny una dona que no el va voler acompanyar i conservant només de la vida passada noms d'amigues en algunes lletres de l'agenda. Una mà prima li oferí menjar, els dits sinuoses serps d'aigua demanant-li que el seguís.
Del fons de l'enterbolida ment de la dona surà una paraula que ell anava repetint...."castell"... Ell havia dit "el meu castell"?.
Ara el veu, un petit castell dins el mar, columnes de marbre fosc atravesen la pedra, Ricard Cor de Lleó avança davant d'ella i l'home fosc, el cavall a pas segur pel pont de pedra, dins el mar.
La fosca mà li agafa el colze, li guia els prims talons entre pedra i pedra. A dins, una estança derruida, el sol ara crema les pedres que fumeigen vora l'aigua.
La dona mira al seu voltant, veu les escales que porten a la torre, els darrers turistes traspassant la porta que a les vuit es tanca. i per fi veu nitidament l'home, el posat amable i seductor. Ell li diu que per viure necessita poc: el mar, el castell i alguna cosa més; el guarda el deixa estar-se allà, i mirar i parlar amb la gent que ve i que va. Són les vuit i deu, no hi ha problema, ja tancarà ell, es poden quedar.
La dona fa un salt en el temps, i contempla el castell, el nota viu com fa cents d'anys, i sent el brogit dels homes cridant espasa en alt. De molt lluny li arriva el xiuxiueg de l'home que està al seu costat. La dona mira les pedres ara color de sang, i ja sap que el matarà, la sang vermella brollarà fins l'aigua després que ella -ara un croat ferotge- s'hi hagi rentat les mans. Després s'eixugarà amb la brillant pell fosca, deure ja acomplert, i dormirà, dormirà.....
