dijous, 25 de desembre de 2008

Feu-me un regal



















Per racons atapeïts
m'empeny la gent,
però jo romanc dempeus,
estic cansada,
cega als llums penjats,
sorda a la remor apressada.

No tinc arbre de llum
que escalfi el solstici,
ni m'envolten costums
ni rialles d'artifici.

Si penseu en mi,
feu-me un regal
enmig de la nit:
un arbre de sons
que us neixin als dits,
racons d'intimitats
amb pensaments compartits.


dissabte, 13 de desembre de 2008

Petons de lluna




















Fils de plata em busquen la pell,
la lluna envia pluja de llum
i jo ploro, ulls amunt,
mirant els núvols al cel:
són com un llit on dorm el perfum.

Petons de lluna em pentinen,
m'amollen quan l'aire
em remou els cabells com a fulles
i de la nit em porten el flaire.

Lluna i núvols em vigilen,
dolçor a les parpelles,
la solitud m'acompanyen.

dissabte, 6 de desembre de 2008

M'he begut els colors




















Tot mirant des del repòs
d'un final cansat
em tremola el pols
al voler la vida agafar.

M'he begut els colors
amb el meu cafè:
gust de cel
i d'escuma de mar
als llavis i les mans.

I rius ferotges dins meu
corrent fins la mar besar,
recreant tots aquells blaus
que ja no puc mirar.

Ja no veig voleiar gavines de foc
ni a la nit busco el recer del port
quan la llum dels estels
em llepa la sal dels cabells.

M'he begut els colors
amb el meu cafè.
Al mar de la vida,
tots som mariners.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Habitació buida




















Silencis d'habitació buida
vestits amb somnis de llum
mentre lluny repica la pluja.

Mots antics hi dormen,
inaudibles cadències
parets endins ressonen.

S'esmuny el record,
memòria fràgil,
d'un cant de tristor.
O potser era d'amor,
una melodia gràcil
que reposa en un racó.

M'envolten silencis,
-parets contra la pell-
bastits amb cansament,
en l'habitació buida
on sovint m'empeny el vent.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Pensaments














Efímers pensaments,
amagats i desitjats,
de cop inexistents.

Pensaments petits,
plantats sota la pell,
creixent en la foscor,
morint d'atreviment
al voler besar el vent.

Pensaments acolorits
lluitant per sortir a la llum:
vermell passió
ofega al blau calm,
blanc reposat
abraça al groc vibrant,
violeta perfum
s'enfila cabellera amunt.

Pensaments pensats
ompliu de sentit
el món interior petit.

Pensaments sentits
desbordeu d'emocions
sense voler saber les raons.

Pensaments efímers,
voleu cap a altres mons,
se que sempre en naixeran de nous.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Al meu carrer




















Al meu carrer,
estret i petit
s'amaga la tardor
embogint dia i nit.

Catifa de llum,
somorta al matí,
escalfa els passos
i el cor fa estremir,
un xic de bellesa estranya
en un lloc anodí.

La nit enveja
els colors matiners;
només el sol els desperta
per a ulls famolencs
que escalfors or i ambre
reben quan els colors,
sense por,
els fan un petó.


Al cim














Al cim reposo,
i el vent glaçat
em pentina la pell
mentre un dubte lleu
m'empeny suaument,
la mirada avall,
precipici enllà.

Núvols de pensaments
es van desfent,
flonjos records
que voleiant
poc a poc se'n van.

La por a oblidar,
en ocell em vol tornar
i així perseguir
els fils de vida passada
que fugen de mi.

La vida s'atura
quan els records es fonen,
un precipici buit,
sense paraules que hi ressonin,
i el cel sense llum:
l'oblit total a la mirada.

Quan mori vull tenir
tots els records per mortalla.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Colors














Intensos pigments
per banyar-hi l'ànima
i canviar-li els colors
segons el moment
i deixar-la calma.

Colors per pintar la por,
portar-la del negre al rosa
i que sigui caramel
allà on es posa.

La tristor es torna groga,
un sol lluent bategant,
els fantasmes el somien
i ja es van amagant.

El cos de tots colors,
desperteu, emocions!
Ara tinc un amor negre,
no nascut, inexistent,
esperant algun color
que el faci néixer a la passió.

I la pell blava
perquè l'abraça
la teva mirada.


dissabte, 1 de novembre de 2008

Dia i nit















Dansen el dia i la nit
abans del capvespre
com dos amants enfollits.

Traspassen els límits
i amb la llum i els colors
porten a mons invisibles:
un contrast del tot oposat
que només somiar he gosat.

Ara que la freda pluja,
envejosa, de gris tot ho vesteix,
vull les carícies del sol que es rendeix
als petons de la nit.
I la nit, a qui el dia s'ha entregat
que em regali el seu alé,
per l'abraç del sol escalfat.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Cel llunyà




















Somio un cel llunyà
amb flonjos núvols
que el bes del vent
empeny sense parar.

Polsim vermell s'aixeca del terra,
envejós del blau que vol tapar,
en un ball intens on el sol,
en els darrers moments de vida
ve corrents a tafanejar.

I en el somni resto quieta i muda,
no sóc res més
que un petit element de la natura.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Tardor



















M'envolta la melangia,
tristor somorta
del cel gris quan cau el dia.

M'ofeguen tristos pensaments,
ressonen dins meu
com fulles seques cruixents.

He perdut la bellesa del color,
que el canvi daura
abans d'entregar-lo a la foscor.

La natura es prepara per dormir,
i jo, que dono tombs perduda,
poc a poc em sento morir.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Dins el mar...















Dins el mar blau fosc,
he volgut caminar
quan la llum s'hi fon
i el fred el vol abraçar.

Solitud feta d'aigua
es clava a la pell dolguda,
brodant amb espetecs d'agulla
dibuixos d'escuma blanca.

Dins el mar blau fosc,
he portat el dolor a passejar,
esperant que el vent marí
el volgués acomiadar.

Per l'humit camí de sal desert
he plorat al mar immens,
tremolors i batecs incerts
colpejant-me els pensaments.

Dins el mar blau fosc,
he somiat un xic de vida,
dolça, clara, tranquil·la,
una il·lusió perseguida.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Jardí




















Imagina'm en un jardí
i una casa de colors,
per mirar-lo al matí
i respirar a la nit
totes les seves olors,
mentres el cansament
m'entorpeix els dits.

Posa'm una catifa de flors
que amb els seus pètals m'acaronin el cos,
la pell em tenyeixin de colors,
i em facin més lleu l'oblit,
il·luminant la fosca nit.

Recorda'm lleugera i senzilla,
una flor única
només pel fet d'estar viva.

dissabte, 13 de setembre de 2008

La ciutat blava













Quan el cansament et mati el somriure i el dolor de la vida et faci passar una mica les ganes de viure....
Quan la teva mirada no abasti l'horitzó i algú et vulgui fer creure que no existeix la il·lusió........
Quan la suor t'enganxi al terra sense possibilitat d'arribar fins a la frescor....
Recorda la ciutat blava.
Allà el mar i el cel van deixar el seu color per dormir als carrers fins i tot en la foscor. Allí ets ocell o peix per uns moments, i en els tons de blau ets núvol blanc i ets l'alè del vent....o el que vulguis ser.
I si vens, jo també hi seré.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Escrit a la pell














Negre sobre vermell,
et porto escrit a la pell;
els teus símbols tan iguals
són el ritme d'un batec
que no te codi secret.
Símbols que abracen l'esperit,
neixen i moren de nit,
obren i creen camins,
corren suaus cap endins
i allà dormen tranquils.
Negre sobre vermell,
els teus símbols a la meva pell,
com dits escrivint cançons
en pentagrames fets de racons,
els enyoro constantment:
símbols, dits, batecs, pensaments.

diumenge, 31 d’agost de 2008

Dins un somni















Vaig somiar
que les paraules m'estimaven,
venien a mi convertides en petons:
suaus, nocturns, de llum, de vent
venien cantant, jugant,
s'arrossegaven per la pell.
Eren com amants
que em regalaven sons llunyants,
fragants, bategants, irreals.
Em deixaven jugar tant,
que em vaig creure que estava creant,
allà, al meu món particular.
Vaig intentar modelar encanteris en el temps,
passions en el no res,
colors inexistents,
castells en el vent.
I les vaig deixar anar,
que morissin allà
on volguessin anar a parar.
Ara trepitjo un bosc
de paraules com fulles mortes
de tots colors,
i em pregunto:
s'ha acabat el somiar?.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Sense títol












Fang ressec modelat,
així és com el temps
que ens empeny
al final ens haurà deixat.
...................i tots tenim
gests com símbols marcats,
avisos d'allò que és penat,
emprentes curioses
que la vida ens ha regalat.
La memòria de la pell
sovint ens retorna al passat
i ens hi deixa un segell
d'allò que, amagat,
és encara més bell.
....................i tots vivim
instants recordats,
canviats,
recreats.
És per això que escric:
per no perdre'm en la negra nit.




dissabte, 16 d’agost de 2008

Sol













T'intueixo, encès quan t'amagues,
dolç encant quan la nit cavalques,
i tan tendre en la llunyania
que fins i tot la foscor et somia.

Ets etern en el teu moment efimer,
radiant i extens abraç de foc
dónes pas a les tenebres poc a poc,
però a la meva pell dorm el teu record.

El teu record és potser inventat,
anhel de guspires de foc roent
en dies foscos d'hivern glaçat,
només endolcits per la carícia del vent.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Escalfor

















Arbre verd....
que deixes el blau cendrós
per besar l'altre blau més intens,
allà on només el desig existeix.

I enmig dels dos móns,
l'escalfor,
que és allò que els uneix.

Daurats matisos de pells,
carícies de fulles lleugeres,
mogudes amb cura pel vent.

....l'escalfor,
que és allò que els tenyeix
de desig cremat,
de daurat foc intens.

....l'escalfor,
que busca frescor
on els ulls del cel
li fan un petó.

divendres, 1 d’agost de 2008

Moment infernal





















Mentre queia, m'ha abraçat l'arc de sant martí.....
sense dubtar ha deixat el cel per baixar a l'abisme amb mi.

M'ha acompanyat quan la foscor em tallava el moviment,
allà suspesa entre suors de fred i atordiment.


M'ha bressolat com una veu que des de lluny em donava seguretat
i m'ha rescatat malgrat jo no li feia cap cas.


Teranyines de foscor m'envoltaven la pell;
trencades pel tacte dels colors me'n he pogut desfer,
i poc a poc, he renascut al moviment...suaument.

dilluns, 28 de juliol de 2008

Finestres al mur


Finestres al mur
escletxes al món
àvides de llum,
reposen al sol

Forats que són ulls
buscant sensacions,
però no la por,
un glop de claror.

Un ull encegat,
la manca d'alè
potser l'ha matat.

Finestres dormint
al cel de la nit,
besant els estels,
buscant un sentit.

Uns ulls presoners
d'allò misteriós
que la il·lusió
els hi ha promès.

dijous, 17 de juliol de 2008

Relleu


Les emprentes de la vida ens deixen com escorça gairebé desfeta.

Tot un relleu ferotge sota la pell fet de branques seques amagant els brots d'esperança que lluiten per créixer malgrat tot.

I aquest miracle de supervivència és més bell en els moments en que l'ignorem, ens aixeca fins a mil camins que no veiem, ens empeny cap a il·lusions que de sobte ens desperten com si ens fes un petó el vent.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Reflexes


Sovint em sembla viure-ho tot en un moment estàtic, jo aturada i el món movent-se al meu voltant. Però de sobte, m'atrapa el moviment del pas del temps, inquietant com el reflex suament fragmentat d'una imatge a l'aigua, constantment canviant. I allà forma i fons abracen els seus límits, segon a segon el moviment els recrea de mil maneres diferents: inabastables, preciosos, dolorosos, plaents...

Quan la vida no em deixa temps per trobar-me, m'aturaria a gust en un reflexe on l'aigua és cel i al mateix temps a la sorra va besant.

diumenge, 1 de juny de 2008

Silenci

De vegades el silenci fa soroll, un soroll estrident, inacabable...dolorós. T'ofega perquè esperes endebades aquell so concret que ja saps que no t'arribarà. El silenci....te l'empasses estrenyent la boca i els ulls, saliva i llàgrimes mig àcides, mig amargants.




De vegades el silenci té un suau aleteig de papallona: mentres el persegueixes amb la mirada del desig, notes la suau carícia d'allò que és més bonic perquè és efímer, gairebé inabastable.

De vegades el silenci té milers de significats. El desxifres, l'omples de paraules que et neixen al cervell com a llambregades i es moren abans d'arribar a la boca.


De vegades el silenci ets tu, amb un ball de papallones sobre i sota la pell.

divendres, 23 de maig de 2008

Foscor

Claror, foscor, claror, foscor, claror, foscor, foscor, claror, foscor, foscor, foscor.....

la ratlla de claror que il·lumina l'enteniment es fa més prima per moments, queda atrapada per un segment de foscor que porta al no res.

Vaig cap a tu, amb els teus clavells preferits a les mans, somiant que avui un fil de llum t'encengui la mirada i la rialla et neixi al veure'm arribar.

Em deleixo per a que recordis la meva cara d'entre les boires que et tenen lligada a un espai inmobil on el temps no te sentit.

M'agradaria que m'apretessis la mà quan agafa la teva, que juguessis a estirar-me els dits tot mirant com es mouen....

Et trobo doblegant la roba de la faldilla sense parar, i m'agrada pensar que dins d'aquests doblecs hi tens moments de records inconexes i que lluites per no deixar-los escapar.

Em mires i no saps a qui veus.

Et parlo i no saps que et dic.

T'enfades sense jo saber perquè.

Quan marxo no saps que marxo, però tampoc saps que abans he

arribat i he estat rient (i empassant-me les llàgrimes galtes avall

sota la pell) asseguda al teu costat.

diumenge, 18 de maig de 2008

Laberint

He deixat anar el pensament
per camins buits,
laberint d'ombres i llums
on no hi te cabuda l'orgull.

Descanso suaument
en les blanques parets
just allà on la claror
abraça la nit amb passió.

Em puc perdre a gust,
petita i lleugera,
per camins desconeguts,
descobrint alguna drecera.

Reposo quan m'envolta la incertesa,
corro quan em persegueix la por,
torno sonre les meves petjades,
revisc històries inacabades.

En aquest laberint desconegut
aprenc a entendre la solitut.

divendres, 2 de maig de 2008

Caiguda lliure


M'adormiria al mirar-te
riu de plata i blanc
i potser, tot tremolant,
cauria quan tu caus.
La calma i bogeria
del teu salt m'empresona,
l'escuma juga com un nen,
saltant al meu voltant.
Deixa'm lloc
en el teu pas,
vull sentir el teu bes de foc
just allà on et desfàs.
Riu de plata i blanc,
brogit d'aigua cantant,
espera'm al sortir el sol,
amb tu acabaré el meu vol.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Vermell





















Vermell encés,
passions de pell,
reflexes d'or
en el no res.

La vida passa davant seu
en un instant que és etern.
I aquesta calidesa
es desfaria amb la neu,
si no fos perquè està
atrapada en el vermell,
mirant les ombres jugar
(ella no les pot aturar).

Vermell encés
de pell a pell,
reflexes d'or,
suor punyent,
que al morir el sol
es van desfent.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Desaparició













La mar m'ha robat
una onada dolça
del riu assedegat
que com boig cercava el fi.

El sol ha empresonat
la teva mà callada
que al capvespre acaronava
totes les nits de vent.

El perfum









-Un perfum....Ho digué amb una veu que tenia tan de joia com de cansament.
El vell obrí i tancà els ulls diverses vegades, signe d'interrogació formulat cap al mon en general.




El viatge va ser molt llarg.....tantes vegades el sol es va pondre només per donar-li la vida com tantes d'altres es tornà a aixecar per castigar l'osadia del seu repte. El vent i la sorra li esculpien filigranes de palaus al front i a les mans.



-M'han demanat un perfum i no m'hi puc negar.
El vell empetití els ulls en dues negres ratlles, i amb una veu extranyament jove preguntà:
-Per a qui el vols?
La boca del viatger no contestà, però la seva mirada formulà la resposta: en realitat...és només un desig...qui sap si mai es podrà concretar.
El vell li agafà la mà, i en el palmell li posà un gra de sorra, engrandit i envermellit per la llum de l'encés sol. Després li donà un flascó ple d'un líquid lleuger i fresc.
-És l'olor del desig que t'ha portat aquí. Ara viu l'olor dels estels que poc a poc la nit van brodant.
Li posà la mà a l'alçada del cor, i el temps el va abraçà, bressolant-li el batec. La lluna vingué a cantar-li amb veu tremolosa un càntic gairebé oblidat: joc de barrejes màgiques de sorra i llum, cada gra encanteri d'un record i d'un anhel.

El viatge de tornada és lleuger, un somriure en la mirada, imaginant el retrobament: -t'he portat un perfum; -quin perfum és? ; -no ho se, potser és un somni en la daurada terra d'allà on tu vens...., potser és el record del vent que acarona el mar on tu t'has banyat....., potser són les gotes d'aigua, joies precioses d'aquest mar que tu t'has estimat.

Però no dirà res de tot això, els seus ulls riuran burlonament i, desviant la mirada allargarà la mà:
-Agafa'l, no m'ha costat res. N'he portat molts....aquest ni tan sols se quina olor fa.


dimarts, 8 d’abril de 2008

Amor impossible


Mireu la meva amor,
com s'enfonsa en la mar,
destenyint el blau
i formant una font d'ametllers platejats,
unes branques dits tallats,
i d'altres un bes
que mai serà esclatat.
Mireu quina tristor,
el meu arbre envoltat de peixos
que no hi poden pujar,
i uns ulls foscos a l'horitzó,
tan tendres,
que jo mai els hi diré no.
Mireu les onades,
besant el vent,
com pujen al cel assedegades
per trobar-se amb una pluja inexistent
i formar l'aliment
d'un arbre on ploren mil ocells.

diumenge, 6 d’abril de 2008

El castell



Va arribar-hi a la tarda, quan el sol crema les pedres i les torna regalims d'or que llisquen fins al mar.

L'home que la va atendre vestia de negre i l'ataronjada lluentor del sol li banyava la fosca pell tan com tenyia l'aigua del mar.

La dona, grisa tota ella, cansada i amb els turmells inflats, tirà la pesada bossa al terra, sacsejant l'espatlla adolorida i es deixà caure al costat de la reixa que li barrava el pas. Es quedà mirant el mar, el sol ja baix, i després es girà d'esquena a l'aigua.

L'home fosc se li atansà, els ulls brillants en un parany de rialla i li començà a parlar: feia poc que havia tornat -massa anys fora d'allà-, deixant lluny una dona que no el va voler acompanyar i conservant només de la vida passada noms d'amigues en algunes lletres de l'agenda. Una mà prima li oferí menjar, els dits sinuoses serps d'aigua demanant-li que el seguís.

Del fons de l'enterbolida ment de la dona surà una paraula que ell anava repetint...."castell"... Ell havia dit "el meu castell"?.

Ara el veu, un petit castell dins el mar, columnes de marbre fosc atravesen la pedra, Ricard Cor de Lleó avança davant d'ella i l'home fosc, el cavall a pas segur pel pont de pedra, dins el mar.

La fosca mà li agafa el colze, li guia els prims talons entre pedra i pedra. A dins, una estança derruida, el sol ara crema les pedres que fumeigen vora l'aigua.

La dona mira al seu voltant, veu les escales que porten a la torre, els darrers turistes traspassant la porta que a les vuit es tanca. i per fi veu nitidament l'home, el posat amable i seductor. Ell li diu que per viure necessita poc: el mar, el castell i alguna cosa més; el guarda el deixa estar-se allà, i mirar i parlar amb la gent que ve i que va. Són les vuit i deu, no hi ha problema, ja tancarà ell, es poden quedar.

La dona fa un salt en el temps, i contempla el castell, el nota viu com fa cents d'anys, i sent el brogit dels homes cridant espasa en alt. De molt lluny li arriva el xiuxiueg de l'home que està al seu costat. La dona mira les pedres ara color de sang, i ja sap que el matarà, la sang vermella brollarà fins l'aigua després que ella -ara un croat ferotge- s'hi hagi rentat les mans. Després s'eixugarà amb la brillant pell fosca, deure ja acomplert, i dormirà, dormirà.....







divendres, 4 d’abril de 2008

Els ulls


Els ulls eren molt verds a estones, quan hi arribava la llum indirecta del sol rebotant des de les onades que es movien en aquell mar daurat, aquell mar groc limitat a l'horitzó per un cel vermellós de dunes.

Els ulls eren verds, podia mirar-se en ells i penjar-se del groc que envoltava la nineta, just allà on es convertia en verd.

Aquells ulls l'obsessionaven. Els somiava de dia, com núvols penjats d'un cel gris (gris perquè el sol lluminós se'n havia menjat el blau), com fosques muntanyes a l'horitzó, besant el cel i abraçant el terra. Els somiava de nit; la nineta la porta per on s'endinsava a un mon desconegut, l'entrada a un mar enganyós ( un mar que era un mirall verd enterbolit per pedres ambre on l'escuma trencava).

Els ulls no els havia vist de seguida, el cap cot amb la mirada clavada en la pols que els més de cent peus aixecaven del terra, el caminar agafant cadència de rems en un invisible vaixell que bordejava la costa d'aquell mar de sorra.

Eren més de cinquanta, tots homes, tots blancs; caminaven en dues fileres, tots tenien un caminar cansat. El noi era molt jove, quedava a la seva alçada a la filera del costat. Potser era el que no podien arrencar dels braços de la mare, tot plorant; encara ara gemegava a estones, les cames tremolant.

Eren més de cinquanta, i a la nit s'escalfaven amb els cosos, amb les mans, en un munt ben apretat. Alguns d'ells consolaven als que estaven plorant. Ell acaronava al noi, mirant-li nit rera nit els ulls oberts com un petit firmament per on la lluma caminava reflectida; i quan li mirava els ulls, potser no era ell a qui mirava.

De tant estimar els ulls, va començar a estimar el seu cos. El noi tenia els ulls verds, i de vegades, la llum daurada del sol que dormia a la sorra de les dunes els feia més verds encara, els convertia en herba verda i tova, un lloc on estirar-se a imaginar històries que mai haurien d'haber passat : un avió fa un aterratge forçós a les dunes i, en l'espai de temps que separa la calor del fred, fosques formes maten les dones i prenen als homes com a esclaus.

Mentres l'arrosseguen per la sorra veu els ulls verds de la seva dona, amb reflexes vermells per la sang. El miren fixament, però la mirada és dolça, com un bes.

Recorda, els ulls presoners en els ulls verds del noi. I els dos cosos, els que estimà en el passat i el que estima en el present es fonen en un sol cos, de vegades dolor, d'altres una espurna de plaer que s'apaga en el mar verd.


Palabras


Necesito tus palabras,
estrellas fugaces ardientes
que caen del cielo encendidas
-desde tan lejos-
y tocan mi piel rendidas.

Su fuego me moldea,
-a mi, cristal hecho añicos-
me moldea mil veces si es preciso,
hasta lograr recomponerme
-casi un grácil elemento-
en ese ángulo escondido del corazón
o en lágrima vertida en momento de pavor.

Necesito estar en tus sueños,
recibir tus pensamientos,
que calmes mis momentos de dolor,
que seas bálsamo para la incomprensión
y poder descansar a ratitos
en tu corazón

Moment de dubte a Etiopia




És l'hora màgica, quan el sol llepa els verts prats i els torna daurants contrastant l'ombra gris de la carretera. És l'hora en què les formes s'aixequen i es retallen més contra el cel, les cabanes de canya criden acollidores al descans i els moviments dels ramats es tornen suaus.
És l'hora en que oblida els dos mons d'aquesta terra i els fon en un de sol. Hi ha un mon verd i daurat, amarg i dolç; l'altre és la cinta verda de la carretera que la porta on mai no vol anar.
I ara, en l'oblit s'ha construit un mon on el cel tremola i la llum en el verd plou. El camí és una recta interminable bordejada d'ombres oscilants que bateguen d'un anhel què mai podrà copsar. I ara està a punt d'arribar. Dies i dies viatjant, els ulls negats per acaronar l'espai, els sons que fa l'herba al respirar trencats per rialles rebotant en un mirall.
Ha sentit dolor: no poder pujar als arbres només amb el desig de la imaginació; no poder quedar atrapada en l'espiral grisa i rosada que els núvols i el sol arrosseguen al capvespre, ràpids com un llamp.
Cada nit intenta alliberar amb llàgrimes els ulls empresonats pel vidre brut del tronat autocar. Pel matí l'enteniment se li ennuvola per la pluja que cau repicant, i la pols que haurien d'aixecar els seus peus, deixant emprenta per on passa, es queda enganxada en el fang. Va per un país on la natura és un escàndol de colors ofegats pel verd i la gent només una ombra fosca que li passa pel costat.
És un viatge que hauria d'alliberar-la, però només l'ha empresonat. en un moment de lucidesa ha descobert desesperació en els rostres que li han mostrat la direcció equivocada cap a on va. Ara sap que l'África és un viatge interior que molta gent, no obstant estar allà, es nega a començar. Vine, atreveix-te a volar, li crida l'ocell blau, vine ara, no ho deixis per demà. I per fi aixeca el vol, te l'esperit d'un corb amb ansia de devorar, i ensopega, el bec obert, contra esquelets que amb un somriure estenen la mà.
Tota la terra és una trampa, una gran bola de fang negre coberta d'herba, per on s'enfonsa, altre cop persona, quan intenta caminar.
I pensa que si va existir un primer paradís, fóu en aquesta terra d'on l'home va sortir del fang negre i la dona va néixer traginant un càntir ple d'aigua a l'esquena. És un paradís de misèria on Déu riu des de les creus que es tatua la gent a la pell, tot un poble fent un viacrucis, deixant els peus pels camins, purgant uns pecats que no són seus, intentant deixar el patiment quan es renten en els rius, escoltant als homes sants que per tot arreu van venent consells i la sort.
La sort molts cops te color d'home blanc que vol emportar-se imatges d'una terra sense ni mirar-la: els nens envolten la sort, birs ajudeu-me en aquest dur caminar; els blancs esperen sensacions i recullen puçes, inútil bagatge que els ajuda a a mantenir-se desperts, són com una terra ben regada per les plujes on petits habitants venen i van.






Ella és una més dels esquers que Déu ha llançat a aquests foscos homes creients per a que puguin pescar el menjar. Són uns homes que han passat milers d'anys esgotant la terra ajudats per les guerres i els bestiar, despreciant l'aigua d'una pluja amb la que molts cops no es poden rentar. El mite històric del que donen fe les parets de pedra, pels salts d'aigua s'ha anat escolant i ni els ocells el recorden en els seus cants.
Mai cap país se li havia allunyat tant; la va vencent la desesperació, el seu somriure s'ha esborrat, els llavis ara estan tancats en un rictus apretat. Sap que li cal fer alguna cosa per reconciliar-se amb el país, per mirar a la gent d'igual a igual, per copsar quelcom preciós en un instant.
Agafarà les paraules que ha escrit, i en un grapat les llançarà als companys, cançó de comiat amb música que els semblarà discordant. I, tapant-se les oïdes als retrets marxarà, saltant sobre les marxarà, saltant sobre les muntanyes, allunyant-se del mar.

Una dona llunyana


El primer sol del matí escalfa les fulles del baobab.

Ella surt de la foscor de la casa, una silueta alta i prima, i es queda quieta al costat de la porta de fusta treballada, avanpassats ajudeu-me.

Comença el dia: anar i tornar del pou vint vegades carretejant l'aigua, sempre pel mateix camí que porta als graners, serpentejant els carrerons per on les gallines es barallen i les nenes assajen el ritme de moldre.

L'home és al camp; a la tarda se'l podrà veure a la plaça, pols i fang creuament de cabanes.

Ella omple la tenalla de l'aigua per beure, la de l'aigua per rentar i la de l'aigua per cuinar.

El nen és massa petit per portar-lo a l'esquena (sis dies) i aguantar l'escalfor del carrer. El nen xarrupa d'un pit masa sec; massa parts i massa feina quan una encara és jove.

Ara és l'hora de cuinar dins la casa fosca; el fum és un vel que l'envolta, els fills un drap fosc que l'atrapa.

El dia és un espai de temps interminable on gairebé sempre cal moldre. La nit és el record dels jocs de lluna plena quan ella encara era una nena.

Mentres cuina el vel de fum li apreta el coll, li colpeja els ulls. L'ancestre de fusta que guarda la porta estira la mà i la toca, tot està bé, tot és com sempre.