dimecres, 23 d’abril de 2008

Vermell





















Vermell encés,
passions de pell,
reflexes d'or
en el no res.

La vida passa davant seu
en un instant que és etern.
I aquesta calidesa
es desfaria amb la neu,
si no fos perquè està
atrapada en el vermell,
mirant les ombres jugar
(ella no les pot aturar).

Vermell encés
de pell a pell,
reflexes d'or,
suor punyent,
que al morir el sol
es van desfent.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Desaparició













La mar m'ha robat
una onada dolça
del riu assedegat
que com boig cercava el fi.

El sol ha empresonat
la teva mà callada
que al capvespre acaronava
totes les nits de vent.

El perfum









-Un perfum....Ho digué amb una veu que tenia tan de joia com de cansament.
El vell obrí i tancà els ulls diverses vegades, signe d'interrogació formulat cap al mon en general.




El viatge va ser molt llarg.....tantes vegades el sol es va pondre només per donar-li la vida com tantes d'altres es tornà a aixecar per castigar l'osadia del seu repte. El vent i la sorra li esculpien filigranes de palaus al front i a les mans.



-M'han demanat un perfum i no m'hi puc negar.
El vell empetití els ulls en dues negres ratlles, i amb una veu extranyament jove preguntà:
-Per a qui el vols?
La boca del viatger no contestà, però la seva mirada formulà la resposta: en realitat...és només un desig...qui sap si mai es podrà concretar.
El vell li agafà la mà, i en el palmell li posà un gra de sorra, engrandit i envermellit per la llum de l'encés sol. Després li donà un flascó ple d'un líquid lleuger i fresc.
-És l'olor del desig que t'ha portat aquí. Ara viu l'olor dels estels que poc a poc la nit van brodant.
Li posà la mà a l'alçada del cor, i el temps el va abraçà, bressolant-li el batec. La lluna vingué a cantar-li amb veu tremolosa un càntic gairebé oblidat: joc de barrejes màgiques de sorra i llum, cada gra encanteri d'un record i d'un anhel.

El viatge de tornada és lleuger, un somriure en la mirada, imaginant el retrobament: -t'he portat un perfum; -quin perfum és? ; -no ho se, potser és un somni en la daurada terra d'allà on tu vens...., potser és el record del vent que acarona el mar on tu t'has banyat....., potser són les gotes d'aigua, joies precioses d'aquest mar que tu t'has estimat.

Però no dirà res de tot això, els seus ulls riuran burlonament i, desviant la mirada allargarà la mà:
-Agafa'l, no m'ha costat res. N'he portat molts....aquest ni tan sols se quina olor fa.


dimarts, 8 d’abril de 2008

Amor impossible


Mireu la meva amor,
com s'enfonsa en la mar,
destenyint el blau
i formant una font d'ametllers platejats,
unes branques dits tallats,
i d'altres un bes
que mai serà esclatat.
Mireu quina tristor,
el meu arbre envoltat de peixos
que no hi poden pujar,
i uns ulls foscos a l'horitzó,
tan tendres,
que jo mai els hi diré no.
Mireu les onades,
besant el vent,
com pujen al cel assedegades
per trobar-se amb una pluja inexistent
i formar l'aliment
d'un arbre on ploren mil ocells.

diumenge, 6 d’abril de 2008

El castell



Va arribar-hi a la tarda, quan el sol crema les pedres i les torna regalims d'or que llisquen fins al mar.

L'home que la va atendre vestia de negre i l'ataronjada lluentor del sol li banyava la fosca pell tan com tenyia l'aigua del mar.

La dona, grisa tota ella, cansada i amb els turmells inflats, tirà la pesada bossa al terra, sacsejant l'espatlla adolorida i es deixà caure al costat de la reixa que li barrava el pas. Es quedà mirant el mar, el sol ja baix, i després es girà d'esquena a l'aigua.

L'home fosc se li atansà, els ulls brillants en un parany de rialla i li començà a parlar: feia poc que havia tornat -massa anys fora d'allà-, deixant lluny una dona que no el va voler acompanyar i conservant només de la vida passada noms d'amigues en algunes lletres de l'agenda. Una mà prima li oferí menjar, els dits sinuoses serps d'aigua demanant-li que el seguís.

Del fons de l'enterbolida ment de la dona surà una paraula que ell anava repetint...."castell"... Ell havia dit "el meu castell"?.

Ara el veu, un petit castell dins el mar, columnes de marbre fosc atravesen la pedra, Ricard Cor de Lleó avança davant d'ella i l'home fosc, el cavall a pas segur pel pont de pedra, dins el mar.

La fosca mà li agafa el colze, li guia els prims talons entre pedra i pedra. A dins, una estança derruida, el sol ara crema les pedres que fumeigen vora l'aigua.

La dona mira al seu voltant, veu les escales que porten a la torre, els darrers turistes traspassant la porta que a les vuit es tanca. i per fi veu nitidament l'home, el posat amable i seductor. Ell li diu que per viure necessita poc: el mar, el castell i alguna cosa més; el guarda el deixa estar-se allà, i mirar i parlar amb la gent que ve i que va. Són les vuit i deu, no hi ha problema, ja tancarà ell, es poden quedar.

La dona fa un salt en el temps, i contempla el castell, el nota viu com fa cents d'anys, i sent el brogit dels homes cridant espasa en alt. De molt lluny li arriva el xiuxiueg de l'home que està al seu costat. La dona mira les pedres ara color de sang, i ja sap que el matarà, la sang vermella brollarà fins l'aigua després que ella -ara un croat ferotge- s'hi hagi rentat les mans. Després s'eixugarà amb la brillant pell fosca, deure ja acomplert, i dormirà, dormirà.....







divendres, 4 d’abril de 2008

Els ulls


Els ulls eren molt verds a estones, quan hi arribava la llum indirecta del sol rebotant des de les onades que es movien en aquell mar daurat, aquell mar groc limitat a l'horitzó per un cel vermellós de dunes.

Els ulls eren verds, podia mirar-se en ells i penjar-se del groc que envoltava la nineta, just allà on es convertia en verd.

Aquells ulls l'obsessionaven. Els somiava de dia, com núvols penjats d'un cel gris (gris perquè el sol lluminós se'n havia menjat el blau), com fosques muntanyes a l'horitzó, besant el cel i abraçant el terra. Els somiava de nit; la nineta la porta per on s'endinsava a un mon desconegut, l'entrada a un mar enganyós ( un mar que era un mirall verd enterbolit per pedres ambre on l'escuma trencava).

Els ulls no els havia vist de seguida, el cap cot amb la mirada clavada en la pols que els més de cent peus aixecaven del terra, el caminar agafant cadència de rems en un invisible vaixell que bordejava la costa d'aquell mar de sorra.

Eren més de cinquanta, tots homes, tots blancs; caminaven en dues fileres, tots tenien un caminar cansat. El noi era molt jove, quedava a la seva alçada a la filera del costat. Potser era el que no podien arrencar dels braços de la mare, tot plorant; encara ara gemegava a estones, les cames tremolant.

Eren més de cinquanta, i a la nit s'escalfaven amb els cosos, amb les mans, en un munt ben apretat. Alguns d'ells consolaven als que estaven plorant. Ell acaronava al noi, mirant-li nit rera nit els ulls oberts com un petit firmament per on la lluma caminava reflectida; i quan li mirava els ulls, potser no era ell a qui mirava.

De tant estimar els ulls, va començar a estimar el seu cos. El noi tenia els ulls verds, i de vegades, la llum daurada del sol que dormia a la sorra de les dunes els feia més verds encara, els convertia en herba verda i tova, un lloc on estirar-se a imaginar històries que mai haurien d'haber passat : un avió fa un aterratge forçós a les dunes i, en l'espai de temps que separa la calor del fred, fosques formes maten les dones i prenen als homes com a esclaus.

Mentres l'arrosseguen per la sorra veu els ulls verds de la seva dona, amb reflexes vermells per la sang. El miren fixament, però la mirada és dolça, com un bes.

Recorda, els ulls presoners en els ulls verds del noi. I els dos cosos, els que estimà en el passat i el que estima en el present es fonen en un sol cos, de vegades dolor, d'altres una espurna de plaer que s'apaga en el mar verd.


Palabras


Necesito tus palabras,
estrellas fugaces ardientes
que caen del cielo encendidas
-desde tan lejos-
y tocan mi piel rendidas.

Su fuego me moldea,
-a mi, cristal hecho añicos-
me moldea mil veces si es preciso,
hasta lograr recomponerme
-casi un grácil elemento-
en ese ángulo escondido del corazón
o en lágrima vertida en momento de pavor.

Necesito estar en tus sueños,
recibir tus pensamientos,
que calmes mis momentos de dolor,
que seas bálsamo para la incomprensión
y poder descansar a ratitos
en tu corazón

Moment de dubte a Etiopia




És l'hora màgica, quan el sol llepa els verts prats i els torna daurants contrastant l'ombra gris de la carretera. És l'hora en què les formes s'aixequen i es retallen més contra el cel, les cabanes de canya criden acollidores al descans i els moviments dels ramats es tornen suaus.
És l'hora en que oblida els dos mons d'aquesta terra i els fon en un de sol. Hi ha un mon verd i daurat, amarg i dolç; l'altre és la cinta verda de la carretera que la porta on mai no vol anar.
I ara, en l'oblit s'ha construit un mon on el cel tremola i la llum en el verd plou. El camí és una recta interminable bordejada d'ombres oscilants que bateguen d'un anhel què mai podrà copsar. I ara està a punt d'arribar. Dies i dies viatjant, els ulls negats per acaronar l'espai, els sons que fa l'herba al respirar trencats per rialles rebotant en un mirall.
Ha sentit dolor: no poder pujar als arbres només amb el desig de la imaginació; no poder quedar atrapada en l'espiral grisa i rosada que els núvols i el sol arrosseguen al capvespre, ràpids com un llamp.
Cada nit intenta alliberar amb llàgrimes els ulls empresonats pel vidre brut del tronat autocar. Pel matí l'enteniment se li ennuvola per la pluja que cau repicant, i la pols que haurien d'aixecar els seus peus, deixant emprenta per on passa, es queda enganxada en el fang. Va per un país on la natura és un escàndol de colors ofegats pel verd i la gent només una ombra fosca que li passa pel costat.
És un viatge que hauria d'alliberar-la, però només l'ha empresonat. en un moment de lucidesa ha descobert desesperació en els rostres que li han mostrat la direcció equivocada cap a on va. Ara sap que l'África és un viatge interior que molta gent, no obstant estar allà, es nega a començar. Vine, atreveix-te a volar, li crida l'ocell blau, vine ara, no ho deixis per demà. I per fi aixeca el vol, te l'esperit d'un corb amb ansia de devorar, i ensopega, el bec obert, contra esquelets que amb un somriure estenen la mà.
Tota la terra és una trampa, una gran bola de fang negre coberta d'herba, per on s'enfonsa, altre cop persona, quan intenta caminar.
I pensa que si va existir un primer paradís, fóu en aquesta terra d'on l'home va sortir del fang negre i la dona va néixer traginant un càntir ple d'aigua a l'esquena. És un paradís de misèria on Déu riu des de les creus que es tatua la gent a la pell, tot un poble fent un viacrucis, deixant els peus pels camins, purgant uns pecats que no són seus, intentant deixar el patiment quan es renten en els rius, escoltant als homes sants que per tot arreu van venent consells i la sort.
La sort molts cops te color d'home blanc que vol emportar-se imatges d'una terra sense ni mirar-la: els nens envolten la sort, birs ajudeu-me en aquest dur caminar; els blancs esperen sensacions i recullen puçes, inútil bagatge que els ajuda a a mantenir-se desperts, són com una terra ben regada per les plujes on petits habitants venen i van.






Ella és una més dels esquers que Déu ha llançat a aquests foscos homes creients per a que puguin pescar el menjar. Són uns homes que han passat milers d'anys esgotant la terra ajudats per les guerres i els bestiar, despreciant l'aigua d'una pluja amb la que molts cops no es poden rentar. El mite històric del que donen fe les parets de pedra, pels salts d'aigua s'ha anat escolant i ni els ocells el recorden en els seus cants.
Mai cap país se li havia allunyat tant; la va vencent la desesperació, el seu somriure s'ha esborrat, els llavis ara estan tancats en un rictus apretat. Sap que li cal fer alguna cosa per reconciliar-se amb el país, per mirar a la gent d'igual a igual, per copsar quelcom preciós en un instant.
Agafarà les paraules que ha escrit, i en un grapat les llançarà als companys, cançó de comiat amb música que els semblarà discordant. I, tapant-se les oïdes als retrets marxarà, saltant sobre les marxarà, saltant sobre les muntanyes, allunyant-se del mar.

Una dona llunyana


El primer sol del matí escalfa les fulles del baobab.

Ella surt de la foscor de la casa, una silueta alta i prima, i es queda quieta al costat de la porta de fusta treballada, avanpassats ajudeu-me.

Comença el dia: anar i tornar del pou vint vegades carretejant l'aigua, sempre pel mateix camí que porta als graners, serpentejant els carrerons per on les gallines es barallen i les nenes assajen el ritme de moldre.

L'home és al camp; a la tarda se'l podrà veure a la plaça, pols i fang creuament de cabanes.

Ella omple la tenalla de l'aigua per beure, la de l'aigua per rentar i la de l'aigua per cuinar.

El nen és massa petit per portar-lo a l'esquena (sis dies) i aguantar l'escalfor del carrer. El nen xarrupa d'un pit masa sec; massa parts i massa feina quan una encara és jove.

Ara és l'hora de cuinar dins la casa fosca; el fum és un vel que l'envolta, els fills un drap fosc que l'atrapa.

El dia és un espai de temps interminable on gairebé sempre cal moldre. La nit és el record dels jocs de lluna plena quan ella encara era una nena.

Mentres cuina el vel de fum li apreta el coll, li colpeja els ulls. L'ancestre de fusta que guarda la porta estira la mà i la toca, tot està bé, tot és com sempre.