Claror, foscor, claror, foscor, claror, foscor, foscor, claror, foscor, foscor, foscor.....la ratlla de claror que il·lumina l'enteniment es fa més prima per moments, queda atrapada per un segment de foscor que porta al no res.
Vaig cap a tu, amb els teus clavells preferits a les mans, somiant que avui un fil de llum t'encengui la mirada i la rialla et neixi al veure'm arribar.
Em deleixo per a que recordis la meva cara d'entre les boires que et tenen lligada a un espai inmobil on el temps no te sentit.
M'agradaria que m'apretessis la mà quan agafa la teva, que juguessis a estirar-me els dits tot mirant com es mouen....
Et trobo doblegant la roba de la faldilla sense parar, i m'agrada pensar que dins d'aquests doblecs hi tens moments de records inconexes i que lluites per no deixar-los escapar.
Em mires i no saps a qui veus.
Et parlo i no saps que et dic.
T'enfades sense jo saber perquè.
Quan marxo no saps que marxo, però tampoc saps que abans he
arribat i he estat rient (i empassant-me les llàgrimes galtes avall
sota la pell) asseguda al teu costat.
