Des de la foscor

Des de la foscor

fils de pensaments

marxen cel enllà,

resseguint camins,

barrejant la llum,

deixant anar el fum

que fort m'ha envoltat.

Amb pinzells als ulls

pinto el món de nou

sobre el blau serè

que conec molt bé

i en néix un volum

de rialles suaus

i cants en espiral.

Aquesta foscor

ara no és presó,

és un úter bla

on el moviment

dolçament es refà.

Quan la nit cau

Quan la nit cau,

fidel com cal,

els records murmuren

en un silenci abissal.

Conten històries de vides

des d'un mausoleu distant,

t'atrapen en la penombra

amb la seva llum fulgurant.

Quan la nit cau

els records foragiten monstres;

si els saps escoltar entre les ombres

et regalen una mica de pau.

Racó fosc

En un racó fosc

dormen guardades

olors encantades,

i en terribles onades

m'arriba un alé dolç

que em desperta a vegades.

Em colpegen de sobte

i em quedo aturada,

perduda la mirada

entre ombres apagades

quan un anhel ferotge

al record em trasllada.

Vaig guardar bocins de vida,

intensa, perfumada,

que ara rau empolsinada,

ja no se si és inventada,

o pitjor encara,

ja no se si l'he oblidada.

Al meu desert

Al meu desert interior

la sorra dansa inquieta

sense que la mogui cap cançó.

Al meu desert

topen ferides mil paraules,

granets brillants,

ni de nit resten calmes.

Al meu desert

dunes s'aixequen i cauen,

sense parar es transformen,

són versos que muts dormen.

Al meu desert

el fred i la calor es confonen,

il·lusions i molts temors

sovint a escriure m'esperonen.

Al meu desert

tot s'esborra en un moment,

però per sorpresa

torna a néixer al següent.

No se si hi ha vida amagada,

de vegades al meu desert

trobo a faltar una mirada.

El record d'una mirada

Des d'una escletxa

em mira un món,

poruc, sorprés,

dolgut, incomprés.

Els ulls en la foscor

m'han empresonat el cor

i jo, ara lluny,

em sento com si no fes res

habent tantes coses per fer,

tot és urgent,

tot té un camí.

Un pes feixut em té atrapada

quan recordo aquella mirada

i m'adono de que potser

volent l'he ignorada.

És la por, o és la indolència

la què em té aquí aturada?

Recipients

Tenalles on deixar emocions

que un dia es van convertir en suors,

de tots gustos, de tots colors,

incerteses, pors i passions,

tot allò que volem oblidar

i que sens dubte dorm en el fons.

Un càntir on guardar llàgrimes,

deixar que rellisquin suaus

pel ventre d'argila aspra,

i que allà dormin calmes

fins que uns ulls ressecs i pansits

les reclamin pel cansament alleugir.

Un flascó on reposar paraules,

liquades, amagades, endormiscades,

esperant ser pluja fresca

que revisqui idees oblidades.

Entre dos mons

Entre dos mons camina,

sobreposats quan els mira
i sovint escindits

si els copsen els altres sentits.

Crits envoltats de silenci,

silenci cridant amb fúria,

la fúria dorm silent

en obscurs racons de la ment.

Perfums bastint somnis de glòria,

paranys en la memòria,

per no recordar amb dolor

olors de misèria i de por.

I el gust amarg de la decepció

se l'emporten la dolçor d'una rialla

i el condiment d'una passió

ofegat per alguna llàgrima salada.

La vida se li clava a la pell,

el seu tacte és un turment,

entre dos mons la venç el cansament

però allò viscut la nodreix eternament.